|
UN PACTE LLEGENDARI
(23 d'abril de 1464)
En Jordi collí una rosa del verger, muntà el seu cavall i sortí cap a la cova de Sant Celoni. A l'entrada A l'entrada, assegut a l'ombra d'una alzina, hi havia el drac, absort en la lectura del manuscrit del Tirant lo Blanc que havia trobat dies enrere al castell de Montnegre, a tocar del Mas Arabia del Castell.
"Mal llamp! Precisament avui que no tinc l'espasa!", es lamentà en Jordi.
Avançà de puntetes per darrere de l'arbre mirant de no deixar-se veure. Aleshores el drac va alçar el morro llargarut, ensumà l'aire, girà el coll i...
-Què hi fas tu aquí, amb aquesta floreta? Ha, ha, ha! -rugí, tot esclafint una riallada aterridora.
-És per a la donzella, la meva enamorada. I avui és el dia del meu nom -digué i, com excusant-se, afegí-: Ella me'n va fer memòria ahir...
-Sí, sí, ja ho sé, ja, que anit vas venir, aprofitant que jo havia baixat al camí ral a caçar bandolers. Però..., treu-t'ho del cap: la noia es quedarà aquí. Ho faig per ella: al castell de Vilardell hi fa molt de fred i a la meva cova no. Mira, mira com l'escalfo! Fixa-t'hi bé!
Va obrir una boca enorme plena de dents punxegudes, deixà anar una forta alenada pudenta de sofre i la seva gola esfereïdora vomità una flamarada abrusadora.
En Jordi es decantà, esverat.
-Almenys, torna'm l'espasa -suplicà, amb veu queixosa-. Ahir me la vaig descuidar dins la cova, i no la voldria perdre. Era dels meus avantpassats. Una espasa de virtut! I ara pertany a la Casa Reial. L'he manllevada per acomplir una missió que...
-Para, para! -el drac alçà una pota ordenant calma-. Bé... Mira, farem un tracte: tu em dones la rosa i jo et torno l'espasa. La rosa per a la noia, de part teva, i en canvi d'ella, et regalo aquest còdex. És boníssim: la història d'un cavaller que també té una enamorada. Però jo no en sóc pas, de cavaller. A tu et farà més servei. La noia, tindrà la teva rosa i em farà servei a mi: em farà companyia i alegrarà la meva solitud. I, ves per on, tu rebràs un llibre en el teu dia i tots hi sortirem guanyant.
-Què???
-Ho veus que n'és, de senzill? No hi ha res com el diàleg i el pacte. I tots contents, oi? Què més vols?
Sense esperar resposta, el drac entrà a la cova. En sortir ja no duia la rosa, però sí l'espasa.
-Aquí la tens. L'espasa, per la rosa. La noia s'ha posat molt contenta quan li he donat. Però es quedarà amb mi.
En Jordi es girà cap a la cova; la seva estimada s'acostava a l'entrada, l'entrellucà en mig de la foscúria. L'esguardava, melangiosa. Va fer un petó a la rosa i el bufà cap a ell.
Encoratjat per aquella mirada plena d'enyor i el gest amorós, envalentit i amb l'espasa a la mà, el donzell va respirar a fons, tragué pit i es descordà l'armilla. En aquell moment, un raig de sol il·luminà de ple la cota d'escates metàl·liques radiants que, com a cavaller prudent, hi duia per dessota, i el drac, enlluernat, s'hi va veure reflectit i multiplicat: tota una gernació de dracs espantosos el guaitaven fixament des de cada escata, tots alhora al seu davant. Mai no havia vist res d'igual. Pres d'una gran paüra, gairebé es va desmaiar, moment que va aprofitar l'heroi... per matar el drac? No, no, per córrer vers la noia!
Ella, amb la rosa a la mà, s'ajupí un moment a recollir del terra el manuscrit del Tirant i corregué cap en Jordi. El jove cavaller la prengué entre els seus braços i, delicadament, la muntà de costat sobre el seu corser. Cavalcaren tots dos fins a la Batllòria, on residia el senyor de Montnegre, Martí Joan de Gualba, amb la intenció de retornar-li el manuscrit que el seu autor, Joanot Martorell, li havia empenyorat per cent rals, uns cent cinquanta sous, i que guardava al seu castell de Montnegre, d'on l'havia pispat aquell drac temible que, sense sospitar-ho, havia iniciat la tradició, entre els enamorats, d'intercanviar un llibre i una rosa en el Dia de sant Jordi.
Saint George and the Dragon
(Stockholm, Sweden, 2012)
ENRIC VELO
|
