|
Arran de mar,
sobre catifa de sorrenques ones,
menuda i carregada a l'espatlla,
entre una munió de gent
fugíem dels pirates,
de les xarxes i dels sabres
que brandaven al sol.
Tu duies un vestit saial,
jo calces curtes de pagès.
Els teus rínxols enfosquint el vent
i tots dos en innòcua corredissa,
tots dos presoners
en la inofensiva funció.
Dansaven sota els tuls esveltes siluetes
que a la música amarinaven els cabells,
dos caps d'un drac amic
foragitaven els corsaris.
Ara ets en una altra platja
i ja no jugues a la sorra,
treballes moltes hores
i no conec els teus companys,
però sé que a voltes somrius
i d'aquelles ones l'escuma
em refà de tanta absència.
|
EL LLARGANDAIX
Al meu germà i al meu pare
De tan menuts com érem,
del món la millor guaita
el turó prop de casa,
l'ascens per corriols
la més noble aventura,
aquells matins de dissabte
desfermada il·lusió.
Allà, sobre una roca,
troballa exòtica,
com nascut de les bardisses,
immòbil, un llangardaix.
No com les sargantanes,
que amb neguit la pell terrosa
acuitaven cap al sol
aquelles tardes al terrat,
sinó hieràtic i solemne,
d'arabesca escorça
amb opalins rodals.
Ingènua supèrbia
que no impedí, de tan fàcil,
la seva inútil mort:
tot i que maldestre,
el cop de roc al cap
esborrà del trofeu
l'encisadora energia
i el desig de posseir-la.
Aleshores, humil,
sentenciós i alhora caut,
com una abraçada de llum
desgrana el pare la lliçó:
la Natura, com més lliure més viva,
com més viva més bella.
|
