Poesía

ORIOL SÀBAT

ORIOL SÀBAT va néixer a Barcelona el 1967. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Es dedica a una gran varietat de disciplines, com el dibuix, la pintura, el gravat, l'escultura, la ceràmica, l'assaig i la poesia. Des del 1989 ha fet nombroses exposicions col·lectives i més de trenta exposicions individuals, l'última a la ciutat d'Oaxaca, a Mèxic. Ha guanyat, entre d'altres, el premi de Pintura Juan Ramón Masoliver i el Premi Fundació Barceló de Palma de Mallorca. Han escrit sobre ell els crítics d'art José Coredor-Matheos, Albert Mercadé, Josep Maria Cadena, Lourdes Cirlot, Àlex Mitrani, etc.

LA MÀSCARA DEL DESTRUCTOR (fragment) Tu ets la màscara del teu doble, això sí que és un començament. Tot és sota el dictat dels núvols, recorda-ho als qui es creuen els amos del món… però deixem el món en pau i no donem més consells. És l'hora de posar-se a somiar, si no algú altre somiarà per tu i moriràs cada vegada que pronunciï el teu nom. Però has de prendre distàncies, fer parlar els personatges, idear un paisatge per on es puguin moure… o si més no prendre el món poètic com si no fos teu i abandonar-lo a la seva sort. I que un llamp s'ho emporti tot. Cau un llamp…! I el meu doble, o la màscara del meu doble, pronuncia un nom: Amenofis. I després un altre que és el mateix: Akhenaton. I després un altre: Meketaton, princesa, filla d'Akhenaton i Nefertiti. Tots aquests noms sorprenen la seva màscara, inundada de sang i semen, arraconada en la brutícia, llençada i oblidada a terra. I és ara quan la princesa egípcia diu: Existeix la bellesa per turmentar-nos? O per salvar-nos? I la seva màscara respon: Tot alhora, ens enredem en els seus tentacles, que no són res més que la trampa del temps i de la mort. Aquesta resposta mata la música. Una pena pregona s'apodera del món i tot es torna capvespre. El planeta brilla solitari al cel. Els mags no fan màgia, els poetes s'arrosseguen per terra. Blau, quasi blanc, travessat d'estries de sang. No hi ha acció, no hi ha personatges, no comença ni acaba res. No hi ha èpica. Tot és desert, res no desferma el caos, res no desferma la vida. No hi ha judici dels morts ni judici final, Anubis ha desaparegut; el ka i el ba han estat arrencats de l'existència… Només queda el rostre que malauradament no es pot cenyir ningú. Però si ve un desconegut intentant agafar amb la punta dels dits aquest abisme…

Muelle de las esfinges (Río Neva, San Petersburgo, Rusia - 2019) ENRIC VELO

página siguiente