Lecturas. Textos comentados

CARI ORIOL SERRES

CARI ORIOL SERRES. Llicenciada en Filosofia i Lletres (Secció Romàniques) i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtica de Llengua i Literatura Espanyoles. Guionista de texts per al teatre i crítica d'art, fotografia i literatura. Col·labora a les pàgines de diverses revistes (Rilce, Càtedra Nova, La veu d'Àfrica, Afkar.Ideas, Anthropos, El Full, Setmanari de l'Empordà, Alga...) Membre de l'Associació "Passatges de la Cultura Contemporània" dedicada a l'estudi de Walter Benjamin al exili i l'Holocaust.

Tren a Maratea de Vicenç Villatoro Editorial Proa Barcelona, març 2022 Novel.la Pàgines: 124. Breu novel·la d'una forta densitat existencial. Un tren surt de l'estació de Roma en direcció a Nàpols , assotada aquesta ciutat per l' epidèmia de còlera de 1973, i un viatge fins a Maratea, on dues persones es coneixeran: Antonio Lamarca i la jove Eliane Misan. "Al començament sempre hi ha un viatge", ens diu l'autor. La pròpia vida, també. S'inicia amb ella un trajecte del qual ignores l'estació final amb la certesa del termini i el desconeixement del quan. Seré víctima del còlera? O potser el Vesuvi tornarà a sepultar-nos qualsevol dia? : "M'havia angoixat veure una ciutat morta, amb el volcà allà al damunt, sempre visible, com si m'estigués amenaçant també a mi". El senyor Lamarca va marxar de Maratea, el seu indret natal, just acabada la Segona Guerra Mundial. Era un noiet que havia lluitat fins al final. Va viure tot l'horror de la guerra i la por del foc, però foren les conseqüències d'aquell foc les que el van empènyer a fugir. Trenta anys després hi torna. Tot el llibre s'estructura en dues preguntes: per què va marxar en aquell moment i per què hi va tornar trenta anys després? La cruenta experiència bèl·lica li provocà un desencís: "se'm va apagar l'esperança" i "la pèrdua de la fe en la història" I li naixé una por, més encoberta però també més afilada, una sensació de "desconfiança de tothom amb tothom" Aquesta guerra concreta i particular esdevé a la novel·la un concepte abstracte i general: "totes les guerres són iguals" Els tràgics episodis i aquella carnisseria viscuda pel llavors jove Antonio es converteixen en un fenomen universal impregnat de tanta irracionalitat que només ens conduirà a l'absurd: "volia ser ben lluny d'aquesta Itàlia lliure, però devoradora d'homes" I això el va fer marxar per oblidar el que va veure en aquella guerra terrible i lliurar-se del que veurà. Escull l'exili com una manera de no presenciar: "els últims morts, els últims crims de la guerra o potser de la postguerra". Per què torna al cap de trenta anys? El senyor Antonio està molt malalt. La seva mort s' apropa. Vol morir a Maratea. La mort sempre és el final del viatge i dels exilis, d'aquí la importància del lloc que escullis per romandre-hi per sempre més. En aquest retorn cerca els records essencials de la seva vida. No el guiava cap somni ni ideal, era més aviat "un deute, una cosa pendent que calia pagar" I així ho va explicant a la noia que acaba de conèixer: "ara torno al meu temps. Al que pugui quedar del meu temps" En aquests anys d'absència tot ha d'haver evolucionat en noves perspectives i aparences. Ell n'és conscient d'això i no vol distreure's en la observació de les novetats i canvis: "no vaig a Maratea a veure què hi ha, sinó a recordar què hi havia". Aquesta novel·la crea la sensació que la vida humana està condicionada al fluir del temps, inexorable i sense aturador. L'angoixa generada és fruit de la presència constant de la mort durant totes les pàgines del llibre. L'única certesa és que aquest tren a Maratea sempre tindrà una estació final. El lector respirarà la fragilitat de les coses, ja que la mateixa vida confirma dia a dia tot allò que es va perdent. Convida també formular-se preguntes que amaguen ansietat, com ara: què poden conservar del nostre passat? Només el que recordem, ens respon el protagonista. El record i els actes de memòria estan inherents a la persona que emigra, al soldat que fuig, a l'exiliat... Fa més de dos-mil anys que som com Ulisses, ens recorda Vicenç Villatoro. La lliçó del present s'enriqueix mirant enrere, tornant a un passat sense contaminar-lo. Cal arribar al final de la memòria. Excavar per després reconstruir amb la certesa d'haver arribar a l'essència: "la terra i el mar eren ben bé iguals que ara" El senyor Antonio va marxar cap a l'oblit. Va tornar per recordar.

página siguiente