Poesía

DAVID SANAHUJA

DAVID SANAHUJA SAPERAS va néixer a Barcelona el 21 de febrer de 1915, ciutat on va morir el 21 d'abril de 1990. Va ser advocat. La seva estada a la Universitat de Barcelona li va permetre de fer amistat amb escriptors que s'aplegaven al voltant de la figura de Salvador Espriu (el seu referent literari per excel·lència, juntament amb Tomàs Garcés): Bartomeu Roselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Joan Teixidor, Josep M. Boix i Selva, Tomàs Lamarca, etc.
David Sanahuja es va autoeditar tots els llibres que va publicar. Es venien d'amagatotis a la llibreria Catalònia de la Ronda Universitat de Barcelona. Van ser L'illa sense nom (1946), Poemes de Circ (1948), El carro de l'exili (1969) i La cavalcada (1976). Va deixar un llibre inèdit, L'arc fràgil. Gràcies a la intervenció d'Isabel Graña, que es va encarregar de fer un estudi introductori i l'edició, i de Quim Curbet, el 2015 es va poder publicar la seva obra completa: David Sanahuja. Obra poètica. Curbet Edicions.
Marià Manent, en una carta que li va enviar arran de la publicació de El carro de l'exili (23-2-1970), diu de la seva poesia: "Els seus poemes, sincerament, no s'assemblen als de ningú; són una meditació melangiosa, preocupada sovint per allò que preocupa als filòsofs: el misteri de l'ésser."

Selecció de poemes i nota biobibliogràfica: EDUARD SANAHUJA

CANÇÓ DE L'AMOR HUMIL La cambra era tan petita que hi cabia just l'amor. Promeses de vel de núvia feien suaus els llençols. Per clavar l'antiga estampa quatre puntes de claror. Si la nit era un miracle, la finestra era un estoig. En el fons parpellejaven les guspires del tresor. A sobre la calaixera hi cremaven dos records. La Verge blava se'ls mira i fila el lli del repòs. Per la porta mal tancada un dia hi entra la mort. La cambra era tan petita que per tots no hi va haver lloc. A sobre la calaixera només hi crema l'amor. (De L'illa sense nom, 1946) XX La fina cançó de pluja sabia entelar el misteri que es perdia rere els vidres dels finestrals de l'absència. Pètals de lluna besaven les mans de les núvies mortes. (De El carro de l'exili, 1969) AQUEST MATÍ Aquest matí que no té espines, contorn de blaus a cada nom, sap ancorar el vaixell d'un núvol on canta el grill i riu la font. Si res no tinc, que resti en mi el poltre d'or d'aquest matí. (De La cavalcada, 1976)

Arribes tard, pluja, per calmar la set d'aquest vell arbre, eixut i esfullat. ENRIC VELO EL MORIBUND Mai no t'ha desvetllat la primavera ni has cercat pels dominis de l'hivern el goig breu de la rel del goig etern, ni or de balades en el feix de l'era. T'agradaria de mirar endarrere i, deslliurat del teu paisatge intern, creure en la llei d'un cel o d'un infern sota els colors de qualsevol bandera. Fins et plauria el solc de la mentida mentre poguessis trepitjar el teu hort. Que inútil és per al genet la brida quan el braç que la mena ja no és fort! Si ara morint estimes tan la vida, per què vivint vas estimar la mort? (De L'arc fràgil, 2015)

página siguiente