Poesía

FADWA SOULEIMANE

FADWA SOULEIMANE va néixer a Alep (Síria) el 1972. Va graduar-se a l'Institut Superior d'Art Dramàtic de Damasc i va treballar com a actriu al teatre, el cinema i la televisió. Va participar activament al moviment popular i democràtic al seu país des del març de 2011 i es va convertir en un dels símbols de la mobilització pacífica a Damasc, Homs i Daraa. La van perseguir les forces de seguretat del règim i es va veure forçada a exiliar-se. Des del 2012 viu a França, país que li va concedir l'asil polític. És autora de l'obra teatral Le Passage (Lansman Éditeur, (2013), en la qual plasma la seva experiència d'activista compromesa amb les formes pacifiques de lluita. L'obra es va representar al Festival d'Avinyó i a ciutats com Marsella, París, Lieja i El Caire. Ha publicat un recull de poemes en àrab (editorial Dar Al Ghaououne), traduït al francès per Nabil El Azanamb el títol À la pleine Lune (Éditions Le Soupirail). El llibre ha estat guardonat amb el Prix des Découvreurs 2016, el jurat del qual està format per centenars d'estudiants de secundària que representen el conjunt dels districtes acadèmics de França.

Traducció del francès d'Annie Bats els espectres encerclen el cel de París la cúpula dels Invàlids el codi d'Hammurabi les portes de Babilònia el cantant de jazz que sargeix amb la veu les arrels tallades els adeptes del passat els adeptes del rock i vet aquí pell-roja sorgit del fons de la memòria tots aquests espectres encerclen París per la cintura que fa olor de cuscús i roba sintètica mentre el meu llit vessa de sang i fa sagnar les meves paraules oh blanc dels funerals oh vermell de les noces ¿pot ser que el diluvi vingui del Nil, l'Eufrates o el Tigris? I tu Sena ¿encara ets aquí? feliç aquell que escolliràs com el Noè de la nova era vestida amb la roba del meu país m'arreglo per la negada el colom et portarà la bona nova va ser un diluvi de cadàvers i jo davant del forat negre esperaré l'esperança ¿qui soc encara? quan el meu rostre el meu nom la flor de la meva joventut la meva llengua la meva veu la meva memòria s'han quedat allà? vestida amb les ruïnes del meu país amb tot no vaig fer ni un pas soc d'allà però allà no hi soc ni tampoc aquí el meu país soc els bocins dels seus morts i els ulls dels seus infants degollats mentre dormien soc la nit del seu crit l'últim instant de la seva vida soc els enderrocs que escampen les mans de les mares i l'únic que troben són puntes dels seus dits en quaderns de cançons una nina sense cap una sabata soc el test de menta salvatge i englantiners soc la porta de la casa un marc sense imatges soc una plaça d'execucions cadenes presons incendis sang soc els minarets ensorrats i les esglésies i les cases i la història i els discursos soc els descalços i els despullats i els afamats i els refugiats i els evadits dels ulls dels morts que corren cap a la mort soc el vestit de les verges esquitxat de sang cadàvers sense nom soc el sepulcre del relat ensorrat sobre les paraules

página siguiente