Anadna
Estel Julià
Aula Literària
Universitat d'Alacant. Alacant, 2014.
Poesia, 67 pàgines.
PER TERRES D'ANADNA: L'ORIGEN DE LA IMATGE, EL FINAL DEL VERS...
"I el xaloc i el migjorn van xocar, i el ponent de mal aire i el mestral, que es fill de l'atzur i el gran mar arrodola".
L'Odissea (Traducció de Carles Riba).
De vegades ens arriba a les nostres mans petites faules actuals en forma de poemari. És el cas d'Anadna, d'Estel Julià, publicat per l'editorial independent El Toll. No es tracta de poemes homèrics, per descomptat, encara que el tarannà explorador de l'autora i el vertigen que provoquen els seus versos, tal i com diu Isabel Marcillas en el pròleg del poemari, fa que les pulsions vitals poètiques es posen en relació als "Jocs d'Aiguatinta sobre un blau cel de porcellana..." que les acompanyen.
Pel que fa a "Anadna", hem de concretar que és el nom de la tercera part del seu primer poemari, Mar d'Estels. Ja en aquesta primera publicació l'autora ens regalà alguns dels versos que podem llegir a aquest segon poemari. De fet, Lluís Roda ens va avançar en el pròleg de Mar d'Estels que, Anadna "té també òbvies ressonàncies espriuenques amb Ariadna: la filla de Minos i Pasífae que ajuda a Teseu amb el seu fil a eixir del laberint: Ariadna-Penèlope: fil-rail-andana: viatge-periple: espera-retorn-salvació: anada". I vet aquí el fruït d'aquest tripijocs de paraules i síl·labes. Es tracta del viatge vital, personal, íntim de la nostra poeta, no és per casualitat l'accepció del mot "Anadna".?
Així, dividit en sis parts, "Anadna" desenvolupa tota una gesta vital que navega a través dels rails d'un immens oceà. Recórrer l'infinit blau del mar en un tren, us imagineu? Com diu la pròpia autora, "Anadna és el lloc que camine amb sabates impossibles", i és que amb nom de cos celeste que brilla amb llum pròpia, Estel ja no serà mai més aquell astre força present en els poemes de Carles Riba, Joan Vinyoli o Salvat-Papasseit. Ara, amb l'acompanyament de suggerents imatges a cada poema, estem preparats per endinsar-nos en l'univers poètic d'Anadna.
La primera part, "Poètica d'Anadna", està formada per tres poemes que, amb ressons futuristes i d'avantguardes, ens submergeixen en l'univers cosmopolita de les urbs de Sefarad1. Els trops flueixen pels carrers, mentrestant, "a la nit les rates / es mengen les deixalles / dels versos que ningú aprofita". "Per terres d'Anadna", la segona part del viatge, és un recorregut que ens recrea el món dels que han creuat l'oceà i han arribat a altre continent, per exemple Àfrica, "convertits en emigrants mai no eixiren d'Anadna". Conceptes com pàtria, idioma, origen, altiplà, sirenes, mercaderies, etc. es barregen entre la fantasia i la crua realitat. Possiblement, Estel ha traslladat a la seua obra les imatges compartides amb el seu estimat amic, el pintor Enric Alfons2. L'artista fa ús del seu llenguatge plàstic per rescatar els elements inspiradors del passat: el vertader origen de la vida. Una vida que, de vegades, acaba sobtadament i deixa el cor d'Estel a recer del patiment i l'obscuritat. Parlem de la tercera part "Cos d'Anadna", encapçalada pel primer poema dedicat a Pilar Gironés, antiga companya de treball que va morir ja fa alguns anys.
No endebades, tal i com diu Isabel Marcillas al pròleg, els poemes següents emprenen "un viatge sense equipatge i amb un destí incert que roman il·luminat per la llum d'Anadna", una escletxa d'esperança per tal de continuar aquest quart episodi d'Anadna. Així que "desapareguda la terra no hi ha maleta per dur". Tanmateix, el fil conductor del jo discursiu del poemari no pot navegar sense un element essencial en "Els ossos d'Anadna": l'amor. Versos introduïts per paraules de Maria Mercè Marçal, una de les veus poètiques més importants de la literatura catalana de tots els temps i que acaben la cinquena part amb un flashback a l'època del Renaixement, amb les paraules de l'humanista Michel de Montaigne: "A quienes me pregunten la razón de mis viajes les contesto que sé bien de qué huyo pero ignoro lo que busco".
Finalment, "Açò no és Anadna" simbolitza la fi del camí, l'última parada. L'Abnegació de l'ànima de l'autora adopta el cos poètic de Valentina, una actriu de telenovel·les que també ens recorda a la protagonista de la novel·la de Carles Soldevilla. Els embornals dels túnels de la ciutat esdevenen les portes de l'estació subterrània d'Anadna. Estel s'aixeca sense destinació i baixa dempeus, amb una sensació de viure un llarg exili en el seu propi món interior. Segurament, ens trobem davant una proposta que permet una altra manera de mirar-se al món. Estel, vers rere vers, paraula rere paraula, construeix des de la individualitat d'Anadna el seu univers poètic per atorgar-li un caràcter universal. Al cap i a la fi, tal i com diu l'autora: "Els poetes escriuen a l'amor / a la mort / al desig / són trobadors".
1 Terme bíblic amb el qual les fonts hebrees designen la Península Ibèrica.
2 Enric Alfons (Cullera, 1949) és professor de la Facultat de Belles Arts a València (UPV). Un cop va acabar la formació artística a València, un viatge al nord d'Àfrica (Marroc i Algèria) li va mostrar un món desvalgut, encara que ric en colors, imatges i màscares. Un art que sempre ha interessat als artistes: el de l'africanitat.
|
