ALGA Revista de Literatura nº69 - primavera 2013
Dirección:
Goya Gutiérrez
Edición:
Grupo de Poesía ALGA
Responsables de la edición del presente número:
Goya Gutiérrez
Enric Velo
Maquetación, composición y diseño web:
Enric Velo
Portada:
- Ilustración de Maria Girona para
la cubierta del libro “La germana,
l’estrangera” de Maria Mercè
Marçal. Edicions del Mall, 1ª ed.
Barcelona, 1985.
Sumario
http://revistaliterariaalga.com/
|
Páginas centrales
TALLER DE LITERATURA
MARIA-MERCÈ MARÇAL
POEMAS DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
Selección y versión de NEUS AGUADO
La germana, l'estrangera / La hermana, la extranjera (1981-1984)
|
T'he engendrat amb dolor,
t'he parit amb plaer.
Per dir-ho he d'estrebar
l'arc de cada paraula.
Tot el llibre és en blanc
i els camins invisibles
que he deixat rera meu
se'ls ha menjat, rabent,
el caragol del temps.
Però sé què no sé.
No t'engendrà l'espurna
que encenia el meu bosc
furtivament, de nit,
per l'angoixa entreoberta,
com un lladre, i llençava
la clau al fons del mar.
No, la serp del meu sí
silenciosament
va reptar, gorga endins
i va obrir sense clau
tots els panys, amb grinyol
de tenebra eixorbada
al foc, al mar, als vents
a la terra i a l'heura.
T'he engendrat amb dolor,
t'he parit amb plaer
de fletxa a trenc de sang.
|
Te he engendrado con dolor,
te he parido con placer.
Para decirlo he de tensar
el arco de cada palabra.
El libro está en blanco
y los invisibles caminos
que he dejado atrás
se los ha comido, raudo,
el caracol del tiempo.
Aunque sé qué no sé.
No te engendró el fuego
que encendía mi bosque
furtivamente, de noche
por la angustia entreabierta,
como un ladrón, y lanzaba
la llave al fondo del mar.
No, la serpiente de mi sí
silenciosamente
reptó, remolino adentro
y abrió sin llave
las cerraduras, de tiniebla ciega
con chirriar
de fuego, de mar, de vientos,
de tierra y de hiedra.
Te he engendrado con dolor
te he parido con placer
de flecha
al romper la sangre.
|
|
Com si un tauró m'arrenqués una mà
i tot seguit l'escopís a la platja
i ella mogués els dits per manaments
estranys als de la meva voluntat
i ja no obeís més el meu cervell
--tal com el cap del gall decapitat
obre i tanca la boca i el cos corre,
esparverat, llunyà, sense retorn--,
jo contemplava aquell bocí de mi
esdevingut, ja per sempre, estranger,
i alhora imprès per sempre, a cor i a sang,
en el desig cicatritzat i en l'ombra.
|
Como si un tiburón me desgajara una mano
y acto seguido la escupiera en la playa
y ella moviera los dedos por mandatos
ajenos a mi voluntad
y ya nunca más obedeciera mi cerebro
--tal como la cabeza del decapitado gallo
abre y cierra el pico y el cuerpo corre,
espantado, lejano, sin retorno--,
yo contemplaba aquel pedazo de mí
vuelto, ya para siempre, extranjero,
y a la vez impreso para siempre, a sangre y fuego,
en el deseo cicatrizado, y en la sombra.
|
|
Car si près que tu sois l'air circule entre nous.
M. Desbordes-Valmore
|
|
Heura,
victòria marçal,
germana
estrangera, de cop feta present:
Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar
i violent que força els meus confins
fins a la sang, un repte que no em deixa
ni les cames tan sols per a fugir!
¿Quins ulls i quines mans -no pas les meves-
sabrien veure't com un tacte, sols,
com la bellesa feta carn, desclosa
sobre el meu ventre, sense interrogants?
No puc deixar d'enyorar les orelles
Endevines que et caçaven la veu
Quan només eres l'ombra d'un murmuri
de fulles altes, cos endins, desig,
senyals de fum de l'una a l'altra banda
del bosc, so de tabals, obert, llunyà,
colom amb bec en blanc, on jo inscrivia
l'alfabet vegetal del teu missatge,
poema viu que no urgia resposta
com ara aquesta que sé que no sé.
I malgrat tot t'anomeno victòria,
heura marçal, germana, l'estrangera.
|
Hiedra,
victoria marzal,
hermana
extranjera, de pronto presente:
Cómo descifrar tu lenguaje bárbaro
y violento que fuerza mis confines
hasta la sangre, un reto que no me deja
¡ni siquiera las piernas para huir!
¿Qué ojos y qué manos -no las mías-
sabrían verte, sólo, como un tacto,
como la belleza hecha carne, abierta
sobre mi vientre, sin interrogantes?
No puedo dejar de añorar las orejas
vaticinadoras que te cazaban la voz
cuando eras la sombra de un murmullo
de altas hojas, cuerpo adentro, deseo,
señales de humo de una a otra parte
del bosque, sonido de atabales, abierto, lejano,
paloma con pico en blanco, en el que yo inscribía
el alfabeto vegetal de tu mensaje,
poema vivo que no urgía respuesta
como ahora ésta que sé que no sé.
Y a pesar de todo te nombro victoria,
hiedra marzal, hermana, la extranjera.
|
|
I sé que ets tu, i sé que no ets tu
la sang que xuclo d'aquesta ferida.
Recordes? Menstruaven les estrelles
i un crit de primavera temerària
tacava els llençols lívids de la por:
ja cap llexiu n'esborrarà l'empremta.
¿Recordes, lluny, l'escampadissa boja,
incruenta, bogal, roses enceses
del teu-meu sexe, entre la seda i l'ónix
--parany de melangies indomables:
Rellotge viu, contrallum d'hores foses
sense senyal, llunari i abraçada?
I ara que tu no hi ets, absurdament,
la sang se'm fa, absurdament, ferida.
|
Y sé que eres tú, y sé que no eres tú
la sangre que libo de esta herida.
¿Recuerdas? Menstruaban las estrellas
y un grito de primavera temeraria
manchaba las sábanas lívidas de miedo:
ninguna lejía borrará la huella.
¿Recuerdas, lejos, la loca dispersión,
incruenta, sin trabas, encendidas rosas
del sexo tuyo-mío, entre la seda y el ónice
--trampa de melancolías indomables:
Reloj vivo, contraluz de horas fundidas
sin señal, lunario y abrazo?
Y ahora que tú no estás, absurdamente,
la sangre deviene, absurdamente, herida.
|
|
Perquè venies
la sal a les parpelles
se'm fa desfici
de veure, endins de l'aigua,
sang i coralls en festa.
|
Porque venías
con la sal en los párpados
me produce desasosiego
ver, dentro del agua,
sangre y corales de fiesta.
|
|
Desglaç / Deshielo (1984-1988)
|
|
Com dos estels bessons, i que s'encalcen
mentre repta la nit
i tota cosa muda la pell vella
i es fonen els confins,
apropem-nos: no juguis
a fer-me por sotjant
des del llindar; ni et posis la disfressa
d'ogre, d'home del sac,
d'esvoliac dins de la meva sina,
o d'esparver reial.
Deixa, fora porta, velles armes
que et feien guerrer
i ara et veuen vençut, deixa les taules
on es glaçà la llei.
Abandona el teu nom
fins que jo trobi el meu.
No diguis cap paraula,
jo no tinc llengua.
No te m'amaguis dins l'armari
com un delicte obscur
ni pesis amb les balances
el meu amor de doble tall.
|
Como dos estrellas gemelas, que se persiguen
mientras repta la noche
y muda la piel vieja de cada cosa
y los confines se funden,
acerquémonos: no juegues
a darme miedo acechando
desde el umbral; ni te pongas el disfraz
de ogro, de hombre del saco,
de murciélago dentro de mi pecho,
o de gavilán real.
Deja, afuera, viejas armas
que te convertían en guerrero
y ahora te ven vencido, deja las tablas
en las que se heló la ley.
Abandona tu nombre
hasta que yo encuentre el mío.
No digas palabra alguna,
yo no tengo lengua.
No te me escondas en el armario
como un oscuro delito
ni peses con las balanzas
mi amor de doble filo.
|
|
Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l'amor.
|
Como el asesino que regresa al lugar del crimen
después de perder memoria y olvido
y en el umbral encuentra a quien creía muerto
y se convierte en su esclavo sin saber el motivo
y se vuelve perro, y le vela la casa
contra la muerte, contra ese ladrón ausente
que puede robarle el precio de su rescate:
así volvía yo al lugar del amor.
|
|
Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.?
|
Turbiamente te amo. El sedimento
se ha agitado. La copa en pleno huracán
vierte a contrasangre los pecios
herrumbrados, las maderas, la altivez
de suicidios olvidados, alquitrán
enquistado en la ola, algas, muerte.
No sé romperla. Ni, sedienta,
vaciar el embate de un sorbo
sin salpicarte ni herirte, sin
arrastrarte conmigo a la escollera.
|
|
Em sé cruel, i dèbil de retruc,
quan topo amb les parets amb què et defenses
del meu desig, inútils, irrisòries
i alhora d'una indòmita enterquesa.
I el cor, jutge forçat, a contracor estricte,
perplex, em veu incapaç d'exigir
ni rigor perquè et copso la feblesa
ni pietat, que és cingle
viu el repte que em dreces, i és mort.
I la balança marca la difícil,
justa, mesura d'un amor amarg.
|
Soy cruel, y débil a la par
cuando me golpeo con las paredes que te preservan
de mi deseo, inútiles, irrisorias
y a la vez de una rigidez indómita.
Y el corazón, forzado juez, estricto a contracorriente,
perplejo, me sabe incapaz de exigir
ni rigor porque te capto la debilidad
ni piedad, que es despeñadero
vivo el reto que me diriges, y es muerte.
Y la balanza marca la difícil,
justa, medida de un amargo amor.
|
|
Raó del cos / Razón del cuerpo (1995-1998)
|
|
Porta entre mar
i mar
la paraula:
exili de l'exili.
|
Puerta entre mar
y mar
la palabra:
exilio del exilio.
|
|
IGUALTAT
Diferents neixen,
de dona, fills i filles.
La mort iguala.
|
IGUALDAD
Diferentes nacen,
de mujer, hijos e hijas.
La muerte iguala.
|
|
No rés és tot: floreixen les glicines
lívides per l'esforç
de resignificar una altra primavera
i dur memòria d'un dol antic.
|
La nada es todo: florecen las glicinas
lívidas por el esfuerzo
de darle sentido a otra primavera
y contener memoria de un antiguo luto.
|
|
RESURRECTIO
m'agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d'on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença
|
RESURRECTIO
me arrodillo ante
el cuerpo
impuro
obsceno
mortal
primer
país
viviente
ataúd
abierto
de donde vengo
no hay,
madre, otro nacimiento
|
|
|