ALGA Revista de Literatura
nº69 - primavera 2013




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
    • Ilustración de Maria Girona para
      la cubierta del libro “La germana,
      l’estrangera” de Maria Mercè
      Marçal. Edicions del Mall, 1ª ed.
      Barcelona, 1985.

    Sumario
    http://revistaliterariaalga.com/

    Páginas centrales

    TALLER DE LITERATURA


    MARIA-MERCÈ MARÇAL


    foto: Pere Virgili
    Nota introductoria
    por Josefa Contijoch

    Tensar el arco de cada palabra
    por Júlia Bel

    La copa a rebosar. Algunos rasgos de la poesía latinoamericana en Maria-Mercè Marçal
    por Neus Aguado

    Poemas de Maria-Mercè Marçal
    Selección y versión de Neus Aguado


    POEMAS DE MARIA-MERCÈ MARÇAL


    Selección y versión de NEUS AGUADO

    La germana, l'estrangera / La hermana, la extranjera (1981-1984)

    T'he engendrat amb dolor,
    t'he parit amb plaer.
    Per dir-ho he d'estrebar
    l'arc de cada paraula.
    Tot el llibre és en blanc
    i els camins invisibles
    que he deixat rera meu
    se'ls ha menjat, rabent,
    el caragol del temps.
    Però sé què no sé.
    No t'engendrà l'espurna
    que encenia el meu bosc
    furtivament, de nit,
    per l'angoixa entreoberta,
    com un lladre, i llençava
    la clau al fons del mar.
    No, la serp del meu sí
    silenciosament
    va reptar, gorga endins
    i va obrir sense clau
    tots els panys, amb grinyol
    de tenebra eixorbada
    al foc, al mar, als vents
    a la terra i a l'heura.
    T'he engendrat amb dolor,
    t'he parit amb plaer
    de fletxa a trenc de sang.

    Te he engendrado con dolor,
    te he parido con placer.
    Para decirlo he de tensar
    el arco de cada palabra.
    El libro está en blanco
    y los invisibles caminos
    que he dejado atrás
    se los ha comido, raudo,
    el caracol del tiempo.
    Aunque sé qué no sé.
    No te engendró el fuego
    que encendía mi bosque
    furtivamente, de noche
    por la angustia entreabierta,
    como un ladrón, y lanzaba
    la llave al fondo del mar.
    No, la serpiente de mi sí
    silenciosamente
    reptó, remolino adentro
    y abrió sin llave
    las cerraduras, de tiniebla ciega
    con chirriar
    de fuego, de mar, de vientos,
    de tierra y de hiedra.
    Te he engendrado con dolor
    te he parido con placer
    de flecha
    al romper la sangre.

    Com si un tauró m'arrenqués una mà
    i tot seguit l'escopís a la platja
    i ella mogués els dits per manaments
    estranys als de la meva voluntat
    i ja no obeís més el meu cervell
    --tal com el cap del gall decapitat
    obre i tanca la boca i el cos corre,
    esparverat, llunyà, sense retorn--,
    jo contemplava aquell bocí de mi
    esdevingut, ja per sempre, estranger,
    i alhora imprès per sempre, a cor i a sang,
    en el desig cicatritzat i en l'ombra.

    Como si un tiburón me desgajara una mano
    y acto seguido la escupiera en la playa
    y ella moviera los dedos por mandatos
    ajenos a mi voluntad
    y ya nunca más obedeciera mi cerebro
    --tal como la cabeza del decapitado gallo
    abre y cierra el pico y el cuerpo corre,
    espantado, lejano, sin retorno--,
    yo contemplaba aquel pedazo de mí
    vuelto, ya para siempre, extranjero,
    y a la vez impreso para siempre, a sangre y fuego,
    en el deseo cicatrizado, y en la sombra.

    Car si près que tu sois l'air circule entre nous.
    M. Desbordes-Valmore

    Heura,
                victòria marçal,
                                     germana
    estrangera, de cop feta present:
    Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar
    i violent que força els meus confins
    fins a la sang, un repte que no em deixa
    ni les cames tan sols per a fugir!
    ¿Quins ulls i quines mans -no pas les meves-
    sabrien veure't com un tacte, sols,
    com la bellesa feta carn, desclosa
    sobre el meu ventre, sense interrogants?
    No puc deixar d'enyorar les orelles
    Endevines que et caçaven la veu
    Quan només eres l'ombra d'un murmuri
    de fulles altes, cos endins, desig,
    senyals de fum de l'una a l'altra banda
    del bosc, so de tabals, obert, llunyà,
    colom amb bec en blanc, on jo inscrivia
    l'alfabet vegetal del teu missatge,
    poema viu que no urgia resposta
    com ara aquesta que sé que no sé.
    I malgrat tot t'anomeno victòria,
    heura marçal, germana, l'estrangera.

    Hiedra,
                 victoria marzal, 
                                      hermana
    extranjera, de pronto presente:
    Cómo descifrar tu lenguaje bárbaro
    y violento que fuerza mis confines
    hasta la sangre, un reto que no me deja
    ¡ni siquiera las piernas para huir!
    ¿Qué ojos y qué manos -no las mías-
    sabrían verte, sólo, como un tacto,
    como la belleza hecha carne, abierta
    sobre mi vientre, sin interrogantes?
    No puedo dejar de añorar las orejas
    vaticinadoras que te cazaban la voz
    cuando eras la sombra de un murmullo
    de altas hojas, cuerpo adentro, deseo,
    señales de humo de una a otra parte
    del bosque, sonido de atabales, abierto, lejano,
    paloma con pico en blanco, en el que yo inscribía
    el alfabeto vegetal de tu mensaje,
    poema vivo que no urgía respuesta
    como ahora ésta que sé que no sé.
    Y a pesar de todo te nombro victoria,
    hiedra marzal, hermana, la extranjera.

    I sé que ets tu, i sé que no ets tu
    la sang que xuclo d'aquesta ferida.
    Recordes? Menstruaven les estrelles
    i un crit de primavera temerària
    tacava els llençols lívids de la por:
    ja cap llexiu n'esborrarà l'empremta.
    ¿Recordes, lluny, l'escampadissa boja,
    incruenta, bogal, roses enceses
    del teu-meu sexe, entre la seda i l'ónix
    --parany de melangies indomables:
    Rellotge viu, contrallum d'hores foses
    sense senyal, llunari i abraçada?
    I ara que tu no hi ets, absurdament,
    la sang se'm fa, absurdament, ferida.

    Y sé que eres tú, y sé que no eres tú
    la sangre que libo de esta herida.
    ¿Recuerdas? Menstruaban las estrellas
    y un grito de primavera temeraria
    manchaba las sábanas lívidas de miedo:
    ninguna lejía borrará la huella.
    ¿Recuerdas, lejos, la loca dispersión,
    incruenta, sin trabas, encendidas rosas
    del sexo tuyo-mío, entre la seda y el ónice
    --trampa de melancolías indomables:
    Reloj vivo, contraluz de horas fundidas
    sin señal, lunario y abrazo?
    Y ahora que tú no estás, absurdamente,
    la sangre deviene, absurdamente, herida.

    Perquè venies
    la sal a les parpelles
    se'm fa desfici
    de veure, endins de l'aigua,
    sang i coralls en festa.

    Porque venías
    con la sal en los párpados
    me produce desasosiego
    ver, dentro del agua,
    sangre y corales de fiesta.

    Desglaç / Deshielo (1984-1988)

    Com dos estels bessons, i que s'encalcen
    mentre repta la nit
    i tota cosa muda la pell vella
    i es fonen els confins,
    apropem-nos: no juguis
    a fer-me por sotjant
    des del llindar; ni et posis la disfressa
    d'ogre, d'home del sac,
    d'esvoliac dins de la meva sina,
    o d'esparver reial.
    Deixa, fora porta, velles armes
    que et feien guerrer
    i ara et veuen vençut, deixa les taules
    on es glaçà la llei.
    Abandona el teu nom
    fins que jo trobi el meu.
    No diguis cap paraula,
    jo no tinc llengua.
    No te m'amaguis dins l'armari
    com un delicte obscur
    ni pesis amb les balances
    el meu amor de doble tall.

    Como dos estrellas gemelas, que se persiguen
    mientras repta la noche
    y muda la piel vieja de cada cosa
    y los confines se funden,
    acerquémonos: no juegues
    a darme miedo acechando
    desde el umbral; ni te pongas el disfraz
    de ogro, de hombre del saco,
    de murciélago dentro de mi pecho,
    o de gavilán real.
    Deja, afuera, viejas armas
    que te convertían en guerrero
    y ahora te ven vencido, deja las tablas
    en las que se heló la ley.
    Abandona tu nombre
    hasta que yo encuentre el mío.
    No digas palabra alguna,
    yo no tengo lengua.
    No te me escondas en el armario
    como un oscuro delito
    ni peses con las balanzas mi amor de doble filo.

    Com l'assassí que torna al lloc del crim
    havent perdut memòria i oblit
    i en el llindar troba qui creia mort
    i se'n fa esclau sense saber per què
    i es torna gos, i li vetlla el casal
    contra la mort, contra aquest lladre absent
    que pot robar-li el preu del seu rescat:
    així tornava jo al lloc de l'amor.

    Como el asesino que regresa al lugar del crimen
    después de perder memoria y olvido
    y en el umbral encuentra a quien creía muerto
    y se convierte en su esclavo sin saber el motivo
    y se vuelve perro, y le vela la casa
    contra la muerte, contra ese ladrón ausente
    que puede robarle el precio de su rescate:
    así volvía yo al lugar del amor.

    Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
    s'ha remogut. La copa com un mar
    tempestejat m'aboca, a contrasang
    restes de vells naufragis, fustes, urc
    de suïcidis oblidats, quitrà
    enquistat dins l'onada, algues, mort.
    No sé trencar-la. Ni, assedegada,
    buidar-ne tot l'embat en un sol glop
    sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
    arrossegar-te a l'escullera amb mi.?

    Turbiamente te amo. El sedimento
    se ha agitado. La copa en pleno huracán
    vierte a contrasangre los pecios
    herrumbrados, las maderas, la altivez
    de suicidios olvidados, alquitrán
    enquistado en la ola, algas, muerte.
    No sé romperla. Ni, sedienta,
    vaciar el embate de un sorbo
    sin salpicarte ni herirte, sin
    arrastrarte conmigo a la escollera.

    Em sé cruel, i dèbil de retruc,
    quan topo amb les parets amb què et defenses
    del meu desig, inútils, irrisòries
    i alhora d'una indòmita enterquesa.

    I el cor, jutge forçat, a contracor estricte,
    perplex, em veu incapaç d'exigir
    ni rigor perquè et copso la feblesa
    ni pietat, que és cingle
    viu el repte que em dreces, i és mort.

    I la balança marca la difícil,
    justa, mesura d'un amor amarg.

    Soy cruel, y débil a la par
    cuando me golpeo con las paredes que te preservan
    de mi deseo, inútiles, irrisorias
    y a la vez de una rigidez indómita.

    Y el corazón, forzado juez, estricto a contracorriente,
    perplejo, me sabe incapaz de exigir
    ni rigor porque te capto la debilidad
    ni piedad, que es despeñadero
    vivo el reto que me diriges, y es muerte.

    Y la balanza marca la difícil,
    justa, medida de un amargo amor.

    Raó del cos / Razón del cuerpo (1995-1998)

    Porta entre mar
    i mar
    la paraula:
    exili de l'exili.

    Puerta entre mar
    y mar
    la palabra:
    exilio del exilio.

    IGUALTAT
    Diferents neixen,
    de dona, fills i filles.
    La mort iguala.

    IGUALDAD
    Diferentes nacen,
    de mujer, hijos e hijas.
    La muerte iguala.

    No rés és tot: floreixen les glicines
    lívides per l'esforç
    de resignificar una altra primavera
    i dur memòria d'un dol antic.

    La nada es todo: florecen las glicinas
    lívidas por el esfuerzo
    de darle sentido a otra primavera
    y contener memoria de un antiguo luto.

    RESURRECTIO

    m'agenollo davant

    el cos
    impur
    obscè
    mortal
    primer
    país
    vivent
    taüt
    obert
    d'on vinc
    no hi ha,
    mare, una altra naixença

    RESURRECTIO

    me arrodillo ante

    el cuerpo
    impuro
    obsceno
    mortal
    primer
    país
    viviente
    ataúd
    abierto
    de donde vengo
    no hay,
    madre, otro nacimiento