__________ RAMÓN FERNÁNDEZ JURADO ___________


CANÇÓ D’AMOR I DE COMIAT

Dóna’m el teu coixí de pedra nua
i acotxa’m com si fos el teu infant,
damunt teu cremaré l’última vetlla,
estimada muntanya del Garraf.

L’amor que t’he servat tota la vida
te’l duc sencer, al cor, ben arrapat,
i les arrels d’aquest amor s’enfonsen
Pels avencs del teu cos esmicolat.

Et conec els camins i les dreceres,
la teva arquitectura mineral,
el teu posat esquerp sense somriure
i tanmateix tan dolç i enamorat.

Ara vaig cap a tu, amb passa minsa,
sense l’empremta i la virior d’abans,
cercant en tu el coixí de pedra nua
per jeure damunt teu i descansar.

Ara estic ajagut damunt ta sina
pidolant-te l’amor que m’has servat,
cercant el gran repòs que necessiten
els meus ossos caducs i atrotinats.

Tu i jo, ben sols, esperarem la crida,
i sense plors ens donarem comiat,
amb serenor ens direm l’arreveure
Car l’absència serà per un instant.

Amb el cap al coixí de pedra nua
m’adormiré a la muntanya del Garraf,
la muntanya grisa i solitària
de la que sempre he estat enamorat.

1982