CARLES DUARTE

ENYOR DE MAR

Pensant en Jorge Luis Borges

S 'escurça el dia,
els verds es tornen tènues
i uns núvols fins
inunden de penombres
aquest vespre;
et beus a poc a poc aquest ponent,
on somni rere somni s'incendia.

Duus els ulls assedegats de mar,
dels seus camins oberts
on s'eixamplen els teus.

La teva pell enyora el gest del vent,
la mà de l'aire ressegueix el teu rostre.

La sal t'encén els llavis,
la veu d'escuma,
com el silenci del desert,
s'escriu al teu cos.

S'escampa la tristesa de la lluna
per aquests carrers
tan llunyans de les ones.

Les estrelles,
que ignoren el seu nom,
t'abracen.

Inèdit