Teresa Costa-Gramunt, La memòria dels jardins, Col·lecció La Garonne. Premi Francesc Català 2003. Editorial Comte D'Aure, Barcelona, 2005.

Precedeix a aquest llibre de poemes un exquisit "Elogi de la rosa, dels ocells i dels jardins" que porta a col·lació la història filosòfica i literària de les cultures del món, tant oriental com occidental, sobre aquests tres elements protagonistes que ho seran també al llarg de tot el llibre.

En el primer poema la veu de la poeta sembla expressar aquell instant miraculós en el qual podria haver germinat per primer cop la vida, on el silenci amb majúscules sembla que tot ho atura, però que en canvi és precisament quan l'ull, la mirada poètica veu fluir el moviment dels éssers que habiten el jardí, la vida en la seva senzilla esplendor: "L'ocell s'atura uns instants" " La silueta de bec/ es retalla en un cel/ dalineà./ Es mou/ i l'estampa s'omple de vida" (p.27).

Els dotze poemes que integren la primera part del llibre volen copsar com esdevé la vida "El batec dels geranis", els cargols quan s'arrosseguen després de la pluja, el desig d'un jo poètic de formar part i de participar en aquest fluir. "Vull flairar maria-lluïsa./ I enredar-me en el lligabosc" (p.29). La contemplació atenta d'aquest jardí, símbol o paradigma de la felicitat humana, un "locus amoenus" sense espai físic precís, produeix joia i al mateix temps transmet pau i equilibri interior "reposa el paisatge interior" (p.33) ens diu la poeta. De vegades, aquesta joia originada per l'escenari contemplat, a través dels ulls externs i interns, és tan intensa que el jardí es confon amb un somni: "Em diuen:/ deixa de somiar! (p.29).

Però aquest paisatge és observat des d'una particular finestra del jo poètic "Una cortina/ oculta la finestra" on "Una mala mirada" pot incidir també en la mort, com si la mirada poètica fos precisament i en certa manera la creadora de l'escenari en qüestió i on hi ha la consciència que també la mort té possibilitats, en aquest jardí, de transmutar-se en vida: "Qui farà de nosaltres aigua de roses?" (p.28) "Comte,/ No trepitgis l'herba" " La rosa/ és el somriure/ de l'ocell mort" (p.35). Aquesta forma d'expressar el moviment de la vida en el jardí , mitjançant elements senzills i quotidians de la natura, anirà gradualment i de forma subtil transformant-se, i la poeta ens transportarà a través dels mateixos elements a un terreny més sublim.

La segona part porta com a títol el mateix que dóna nom al llibre "La memòria dels jardins". La contemplació de la natura des de la més petita dimensió és exaltada "Als pals de l'electricitat/ sobreviu una teranyina" i aquesta observació està sotmesa al contrast que representa aquell silenci amb el rebombori sorollós del pas d'una Harley Davidson (p.43).

El sentit que prenen els elements de la natura: rosa, ocells, jardins, sembla condensar-se. La rosa adquireix sentits espirituals i místics quan es relaciona amb alguns autors o obres literàries però "El Dant que ofereix a Beatriu la rosa evanescent" és el que també "viu la sort dels refugiats" (p.45) el nostre infern contemporani. La llum d'aquest jardí porta els noms dels poetes Blake i Nerval o la Follia d'Amor d'algun trobador, que es reflecteix "quan preparo/ la llar de foc" (p.46). En uns altres poemes sentim el desig de la pròpia veu poètica volent sobrepassar, anar més enllà de la natura, ser la pròpia natura "Aire/ que energitzes els astres:/ qui habita/ enllà dels teus límits?/ M'agradaria ser tu./ Però tu potser voldries ser jo" (p.47).

Prossegueix el desig de penetrar, de fondre's. Els versos expressen aquesta acceleració "Roses a punt de badar-se/ cel de flors blaves,/ campanes de resurrecció," (p.48). L'art, els símbols, les idees es barregen amb les petites vivències i amb els records "L'aigua/ fa miracles/ en la rosa adolescent:/ és el guany del jardiner,/ que pinta el jardí de Botticelli/ amb la seva llum equinoccial" (p.49). "Al jardí de l'avia/ em saludaven mirambells" (p.50)

La contemplació i la vivència d'aquesta bellesa ha donat els seus fruits i ha anat pujant per una llarga escala, com Dant quan contempla el rostre de Beatriu. El jardí s'ha transformat en la síntesi d'un món, "El dia s'extasia" "I les roses van i vénen,/ sense temps" (p.51). "La nostra albada/ perviu en els brots incipients./ El jardí anuncia l'apoteosi" (p.53).

Finalment, hem arribat a veure l'essència, la perfecció espiritual, la rosa mística que representa l'Amor i, com la cara il·luminada de Beatriu, l'últim poema expressa la transformació:

La rosa somriu:
respira en el seu motlle de llum.

Consciència de carmí vellutat,
salm germinal,
crisàlide floral
que en el jardí d'Amor
es corona.

Així, aquest darrer poema ve a confirmar les primeres paraules de l'autora amb les quals s'obre el preàmbul "La rosa simbolitza la perfecció de l'ànima. Imatge del centre místic, pot contemplar-se com un mandala."

El jardí que Teresa Costa-Gramunt ens presenta en el llibre, segons la interpretació d'aquesta lectora, és un jardí símbol, una memòria que conté com un número clau i, quan els ulls del personatge poètic que estan contemplant-lo el mostren en el poema, apareixen uns altres jardins que es corresponen amb el propi. Però també és el món que el jo poètic veu des de la seva finestra particular, des del seu temps que inclou uns altres temps, perquè, sembla que ens estigui dient, la forma com es mira, es contempla, es desitja, es viu i s'expressa a través de la paraula poètica aquest jardí és precisament el camí que portarà a l'essència, a la rosa, a la perfecció espiritual o de l'ànima.

La conclusió, o un dels missatges que al meu entendre es derivaria d'aquesta unitat poètica que constitueix el llibre, seria la de la poesia com a forma de despertar la sensibilitat i l'espiritualitat de les persones, per tal de reconèixer la bellesa-bondat que hi ha a les coses més properes i que poden coincidir amb les més llunyanes, això podria fer possible la concepció d'un món més harmònic dintre d'un altre món cada cop més globalitzat i amb molts avenços a nivell científic i tècnic, però també més materialista i més dispers.